14 de diciembre de 2015

SANTACANDIA 2015


Sortida oficial de l'Egan a Santacandia




16 de noviembre de 2015

Avenc del Can Sadurni





El passat diumenge 15/11/2015 a les 08:00 els membres de l'Egan David, Mario, Mar, Marc, Estrella, Jekyll, Tort, Carlota, Pol i la Jess vam anar a fer l'avenc de Can Sadurní a Begues.




Ens vam trobar tots plegats allà encara que alguns ja venien junts d'Igualada.
Aquest avenc té un gran interès en tots els àmbits espeleològics però destaca per un gran interes cultural.
Dediquem 5 minuts mal comptats per saber el perquè...
“Y entonces llegó la que consideran algunos de sus biógrafos como su primera exploración importante: el Avenc de Can Sadurní. El 27 de septiembre de 1897 inició su aventura. Le acompañaban personas importantes, interesadas por los proyectos de Font. 

Cuando todo estuvo preparado para el descenso a la sima, el artilugio para el espeleólogo montado y las cuerdas fijadas, Font se sentó en la barra de madera sujeta al cabo de la cuerda que debía bajarlo. Ocho personas se ponían manos a la obra y Font desapareció en el abismo. Al cabo de 25 m tocó una sirena y la cuerda se detuvo.
Con una rudimentaria linterna (es decir de un farol portátil con una cara de vidrio y una vela en su interior) podía observar las formaciones de la sima; poco a poco los de arriba le iban echando cuerda, hasta que al fin llegó al fondo, donde nadie había puesto jamás los pies. Font, emocionado, no pudo reprimirse, y exclamó: “¡Viva Catalunya!” Luego, más sereno, se desató y encendió unas tiras de magnesio, y exploró el fondo con minuciosidad, pero... estaba obstruido por numerosos bloques.
Había hecho un espectacular y arriesgado descenso de 70 m. Tocó de nuevo la sirena para comunicar que quería subir, se sentó otra vez en el madero, y ascendió lenta y penosamente hasta la superficie. Sí, penosamente, pues se dice que en aquella ocasión, habida cuenta de las dificultades que suponían el material ineficaz que Font llevaba y el rudimentario método de descenso y subida, poco le faltó para que no lo contara. Lluís Marià Vidal pensaba: «¡Un día se nos va a matar!» Sin duda, no era una preocupación baladí; todos sabemos el peligro que conlleva una primera exploración espeleológica, y más aún sin ningún tipo de técnica ni de material adecuado. Vidal se había dado cuenta de ello, y haciendo uso de su gran responsabilidad, proveyó a Font del material necesario. Compró un teléfono, escaleras de cuerda y cable y un casco de bombero; además consiguió un crédito del banquero Manuel Girona de 750 pesetas para los gastos de los mozos de cuerda y el transporte del material. “

Escrit extret de: (Subterrania revista de espeleologia no25-2006/1)
Aquest doncs és un dels primers avencs d'embergadura que va explorar el pare de l'espeleologia catalana.

Els membres de l'Egan que diumenge erem allà vam poder observar la meravellosa i a la vegada capritxosa entrada de l'avenc, dividida per un pont de roca natural, que es mirés des d'on es mirés ja prometia.

Abans d'entrar ja s'havia parlat que el David seria l'instal·lador oficial i el Mario “el segundo de a bordo”, i el desinstal·lador el Pol.

Vam entrar amb el mateix ordre que surten els noms a dalt, alguns i algunes ja feia dies que no feien espeleo i els nervis a l'entrada es feien evidents encara que tots vam tocar terra amb total seguretat (res a veure amb la primera i sonada exploració del mestre Font i Sagué).

Vam baixar per la via de més a l'oest ja que l'altre estava ocupada per dos espeles de Mollet.

El primer pou de 22m ens va deixar en una repisa des d'on s'iniciava un llarg descens de 50m d'una sola tirada. 

Un cop tots a baix vam recuperar energies a base d'entrepans, menjar de periquito, cigarros i infusions extranyes cortesia del Tort.

Varies fotos i dir 4 disvarats també és d'obligat compliment i així va ser...
Des de la base del pou a la cota -72m alguns vam ascendir uns 10m per una corda fixe que desembocava en un seguit de pous estrets fins a la cota -84 metres (Via GIE).
A l'hora de pujar, el David i el Mario se les van ingeniar per muntar dues reinstalacions més per fer la pujada més factible en temps i segura per tots.
Un a un vam anar pujant, cadascú amb les seves penes i lamentacions, amb els seus pesaments...és una pujada guapa i això els espeles ja sabem que vol dir suar la Cansalada!

Al sortir tots vam acabar arreglant una mica el pais en un bar d'Olesa de Bonesvalls on ja es freqüent que ens hi vegin de tant en tant.

Un diumenge collonudo!!












15 de noviembre de 2015

Avenc de Sant Cristofol

Prat, Sebas, Jordi, Judit i Antoni sortim d’Igualada a les 8 h. del dissabte, 7-11-2015, a fer l’avenc de Sant Cristòfol, que es troba al Parc del Garraf a prop de les antenes, concretament a la riera que hi ha al costat de “la bola”.

És un avenc de -84 m, ample i sense passos estrets, així que és dels que podríem dir, dels avencs “còmodes” del Garraf. L’únic inconvenient és que no està al costat de la carretera, sinó que primer has d’aparcar el cotxe al Pla de Querol i caminar fins a dalt del radar de la bola, i després caminar una bona estona pel rascler punxegut riera avall fins trobar la boca amagada entre la vegetació. Com ajuda saps que has de passar per l’avenc de la Discòrdia i, rascler avall, seguint unes fites, arribar a la boca.

Doncs bé, l’Antoni, l’únic que havia fet l’avenc del grup, i de això feia uns 15 anys, no va trobar ni una sola fita a la primera –cosa habitual- , ni l’avenc de la Discòrdia, sinó que vam trobar l’avenc del Parpal i així més de ½ h rascler amunt i avall fins que es decidir tornar a començar a buscar des del radar de la bola, però una mica més amunt. Ara si, es troba l’avenc de la Discòrdia, les fites, algunes molt amagades entre la vegetació del rascler i... al final, la boca del Sant Cristòfol.

Instal•lem a la boca sense més contratemps i, cap avall. A banda del primer llarg de -12 m., la resta de l’avenc el fem amb corda de 9 mm i de color negre, que dóna la impressió d’estar penjat d’un fil de titarany.

El davallador corre que se les pela i el guant de la mà s’escalfa sense contemplacions, però “xino-xano”, passant reinstal•lacions i lligant la corda amb nusos de nou per a més seguretat, arribem al final de l’avenc que, com tots volem dir que hem fet els -84 m ens apilonem uns sobre els altres ja que l’últim pou és bastant estret per estar els 5.

Amb bon humor i paciència, sortim tots de l’avenc i tornem a passar pel rascler muntanya amunt seguint les fites, que, per no variar, hi ha un moment que les perdem i tornem a anar a “lo EGAN”, en línia recta cap a l’antena de la bola i sense contemplacions de si el rascler i la vegetació amb punxes ens fa variar de la nostra línia recta.

Al final a les 17 h estem novament al cotxe, i això que havíem dit a les famílies que tornaríem a l’hora de dinar, però fent espele hi ha una dita que .... se sap a l’hora que entres, però no a l’hora que sortiràs .... i a l’EGAN ho sabem molt be.

De tota manera, a les 18 h ja érem a casa ja que tenim un conductor que, amb prudència, ens va portar cap a Igualada per poder complir els nostres compromisos familiar, això si, sense poder dinar.

Bon dia d’espele i .... fins una altra.












24 de octubre de 2015

TROBADA EGAN 2015. Els Ports

El 10 i 11 d’octubre de 2015 és la data que els de l’EGAN hem triat per fer la nostra Trobada bianual de socis i sòcies. I el millor que hem trobat és Els Ports per poder fer muntanya, barrancs, Eganins i espeleologia.

A la Trobada EGAN som:
Amparo, Salva, Carlota, David, Judit, Joan, Fina, Arlet, Xènia, Santi, Lidia, Iola, Gal·la, Ot, Karles Marta, Kim, Kai, Angel, Montse, Òscar, Salvi, Marc, Subi, Kris, Laia, Víctor, Marta, Laura, Cèsar, Miquel, Vicens, Gerard, Jordi, Ester, David, Cristina, Joan, Jaume, Karla, Josep i Antoni.


Tots/es dividits entre Eganins, el grup més important, els barranquers, els muntanyencs i els espeles.

EGANINS

El passat cap de setmana els eganins vam estar a les terres del sud a fer un parell 'activitats la mar de xules,el dissabte dia 10 ens vam trobar a Beceit disposats  a fer el camí, les gúbies i els estrets del  Parrisal i també el “pas del romaret” . El camí del parrisal consisteix en resseguir el costat del riu Matarranya amb passos  muntats  amb unes passarel·les de troncs clavats a la paret que fan la caminada entretinguda i apta per a tots el públics i edats,desprès de trobar diferents trams equipats i una horeta i quart de caminada, veiem davant nostre les impressionants parets de les Gúbies  (parets de més de 200 m d'alçada),sense perdre gaire temps remuntem els estrets del parrisal totalment secs amb alguna grimpada entretinguda però fàcil,resseguim la gorga fins a trobar-nos el “pas del romaret”,ens equipem amb els arnesos,les bagues d'ancoratge el casc i ens disposem a remuntar-lo ara  reequipat amb grapes,cable de vida i cadenes. Els nens ho van poder fer sense gaires dificultat  però contens i encantat doncs és entretingut,maco i és tota una aventura. Un cop al coll ens queda la baixada amb alguna grapa i alguna cadena però molt més fàcil que el tros pujat, tornem al camí normal mengem uns bocates i cap al  pàrquing on tenim els cotxes  (la capacitat de l’aparcament de d'alt  està regulada i cal pagar 4€, si el aparcament de d'alt està ple caldrà deixar el cotxe uns 2,5 km més avall). Anem cap a Tortosa i el Caro per anar a sopar amb la resta de la gent de l’Egan.

Sopar al restaurant del Caro amb estofadet de cérvol i senglar, molt  ben cuinat per cert , es fan les xerrades pertinents del president, xerinola controlada i agafem els bàrtuls i cap al refugi de la UEC a dormir, que demà ens toca activitat. Esmorzem tots junts i desprès de la foto de tot el grup ens acomiadem dels espeleos  i barranquers i camí cap a Talamanca a fer el barranc de foix. Ens trobem una cursa de la FEEC de muntanya  i un altre cop amb els petates plens de material fem l’aproximació fins el començament de la ferrada. El primer tram als nens els hi costa un xic, doncs falta un  grapa, però amb l'ajuda dels pares tot queda controlat,posem alguna corda per assegurar i remuntem els diferents ressalts del barranc, equipat ara amb el cable de vida ben instal·lat fins a la capçalera. Tardem unes tres hores fins al final,portem nens de 5, 8, 10, 13 anys i anem una bona colla, cosa que endarrereix la progressió. Decidim tornar per un altre lloc que el de la ressenya, doncs al veure els corredors de la cursa  decidim remuntar una tartera i trobar el camí que creiem que ells utilitzant per baixar fins el poble,encertem i en menys de mitja hora tornem a estar al cotxe. Un cop més podem dir que tot a estat fantàstic, ningú a pres mal, i podem tornar a constatar que aquest nens són una passada, com s’ajuden i es donen ànims entre ells es clarament molt bo per a tots, grans i petits.
fins la pròxima



ESPELE
Els d’espele vam quedar el dissabte a les 10 h. del matí a l’Hostal Pous de la Neu, que era on faríem el sopar i que és regentat pel Josep, un bon espele de la Secció d’Espele de la UEC Tortosa a qui des d’aquí li domen les gràcies per lo ve que ens va tractar.

Com no vam poder ser tots els que estàvem prevists per indisposicions varies, només preparem els avencs de La Crisi i Polit i ens dividim en dos grups per deixar-les instal·lades i així, el diumenge, canviar els grups.











Tot va anar perfecte. A l’avenc Polit es va arribar fins avall sense problemes i a l’avenc de la Crisi tots dos grups van arribar fins al llac, que el pobre era una mica trist per culpa de la sequera que patia.









SENDERISME


La secció de senderisme de la trobada de EGAN es va reduir una miqueta als "delicats" que no podíem fer una altra activitat.

Tot i així, vam poder fer el diumenge una caminada molt bonica i variada, érem cinc, Cèsar, Laura, Judit,  Victor i Marta . 


El recorregut va ser una circular de 10 km que sortia des del restaurant fins un pàrquing, allà s'agafa un camí  que ens endinsa en un bosc de pins, molt bonic que va fent,  tota l’estona una pujada seguida però res emprenyadora. Esta molt ben indicat, anem seguint les senyals del GR7 , fins a dalt del tot, als Pallers .
Des d’aquí les vistes de les Terres de l' Ebre son Impressionants. A partir d'aquí abandonem el bosc de pins, passant a caminar per un terreny una mica mes alpí fins al  Pic de Caro on estan les antenes de comunicació.

Durant tot el recorregut hem gaudit d'unes vistes precioses... una vegada a les antenes, algunes fotos, admirar les vistes i prendre xocolatines per agafar forces.  Ara ja ens toca baixar, pel  camí ens trobem alguna cabra sense por, ja que ens deixa fotografiar-la a un parell de metres de distància y una vegetació molt curiosa.. una vegada a baix toca esperar als espeles, com sempre no passen les hores sota terra!!  ja,ja,ja



BARRANQUISME

Amb una puntualitat suïssa, els 5 components (Ester, Jordi, Vicens, Gerard i Oscar) que 
formàvem l'equip de barrancs de l´EGAN ens trobàvem a l'hostal del Pou de Glaç dels Ports de Beseit a les 10:00 del matí.
Desprès de descartar la realització del Barranc Redó per una tanca que ens obligava a realitzar una aproximació i retorn excessius, es va decidir substituir el mateix per el Vall Figuera, barranc clàssic i estètic dels ports i que no pot faltar a la nostra visita en aquest massís. A més, ens facilitava poder sortir del mateix pàrking i tornar caminant a aquest punt ( entrant per GR i obviant un dels ressalts superiors del barranc). Es tracta d’un barranc sec, amb nombrosos ràpels i ressalts,  amb un ràpel màxim de 25 mts. Com a curiositat destacar que hi ha una marmita trampa que cal superar de millor manera possible, normalment amb un ràpel guiat/tirolina. Així doncs comencem l''aproximació i en 40 minuts arribem al torrent per iniciar el descens. Al inici del barranc comencem amb tantes ganes que destrepem el primer ràpel ..ups ( això promet !!!!), i la dinàmica de tot el barranc serà doncs la de anar fent feina de forma dinàmica i fluida.







Es així com arribem a la zona més engorjada i bonica del barranc, amb el ràpel de 25 mts que està fraccionat per evitar fregaments i una millor recuperació de la corda, i tot seguit a la marmita trampa, que el Jordi instal·la per poder fer un ràpel guiat o tirolina ( si estàs en possessió d’una politja simple .. Gracies Vicens !!!) 


Desprès de la mateixa fem un “pit stop” per recuperar forces, però realment ja ens queda molt poquet de barranc. Encara ens resta algun ressalt i un últim passamà que facilita no mullar-se els peus en un passadís estret amb aigua estancada i que ens farà desenvolupar tota la nostra tècnica per superar-ho, al final hem estat gairebé 4 horetes en el descens (es preveia de 4/5 hores) fet que demostra  la bona sintonia i compenetració entre els components de l’equip. 

Ara queda el més dur, ja que tenim gairebé 2 horetes de retorn, uns 700 mts de desnivell i 4 km de longitud, d’un camí que bàsicament retorna tot remuntant el barranc fins al mateix GR que ens ha donat accés. La jornada es completa amb la merescuda HIDRATACIÓ desprès de la suada de la pujada i un SOPAR, d’allò més suculent, ... i desprès diem que fem esport per estar en forma, MENTIDA !!! es per gaudir d´aquests moments entaulats !!!!

El diumenge van fer el Canaletes, uns dels pocs barrancs amb aigua de la zona ( Horta de St. Joan). Finalment el grup de barranquers es va quedar amb 4 components ( Ester, Jordi, Vicens i Gerard) que van gaudir d´un descens lúdic i divertit.  Cal demanar permís presencialment a la oficina de turisme d'Horta de St. Joan, i desprès d'aquest tràmit només quedar dirigir-se cap al descens. Es tracta d´un descens que evita el primer i únic ràpel del barranc de 22 mts, ja que està prohibit. Així doncs, no necessitarem corda per realitzar tot el descens ( únicament una de suport) que es realitza amb salts, desgrimpades, etc. fet que facilita que sigui un descens ràpid, amb una horeta el podem tenim realitzat ( depèn de si trobem tràfic en el mateix, ja que es tracta d´un dels barrancs més comercials de la zona). El seu retorn es també molt ràpid i en un 15’ ja tornem a estar al cotxe. Això fa que sigui un barranc ideal per a realitzar el dia de retorn o en combinació amb un altre de la zona ( com podria ser el Barranc de Cubars).
Amb la realització d’aquest segon barranc, queda finalitzada la II trobada EGAN als Ports de
Beseit, una trobada que ha servit per recordar tot allò que ens fa centre.

A l’hora de sopar del dissabte ens vam trobar tots i és quan vam poder veure que l’EGAN és una gran família que any rere any es fa més gran.



4 de septiembre de 2015

AVENC DE LA CABANA D’EN GARRABA.

Estem a 30-8-15 i Poch, Nati, David, Judit, Airon, Mario, Sebas i Antoni ens disposem a fer l’AVENC DE LA CABANA D’EN GARRABA.



Avenc que segons la topo indica que té una fondària de -62 m i un recorregut de 425 m. Està situat al municipi de Pont de Bar, a l’agregat de Toloriu.

Poch i Nati havien fet aquest avenc, però no es recordaven de res, i la resta mai l’haviem fet, però l’Antoni els havia convençut perquè els va dir que era més cova que avenc, que es seguiria els curs d’un riu subterrani i que tenia formacions. Tota aquesta informació era extreta de diverses publicacions i enllaços d’internet.

Ja, a l’hora de buscar l’entrada de la cavitat, la Nati i el Poch van demostrar que “no era broma” que no es recordaven de res, ja que no la trobaven
.

Al final l’Airon, com és habitual, la troba, ens preparem per baixar l’avenc i fer cova i ... sorpresa. Sembla ser que és una cavitat una mica estreta d’entrada, però no hi ha problema, suposem que s’eixamplarà en breu.

Ja !!!. Mentida !!! Tota l’estona anem o ajupits, o arrossegant-nos, o és un laminador i anem estrets. Total, un calvari pels genolls, els colzes i tota articulació que toqui paret o terra.

Lo del riu subterrani tampoc és com esperàvem. I millor, ja que estava una mica sec i, si be havia un corriolet d’aigua, no arribava a taponar les múltiples gateres que havíem de passar i, així, només ens mullaven la meitat del cos ( la que s’arrossegava pel terra). Això si, a la que et despistaves, el fang s’apoderava de tu.

Xino-xano anem avançant fins arribar a lo que la descripció de la cova diu “la cascada”. Una altra frustració, la cascada era una petita colada de 2 m fàcil de baixar que deixava passar molt suaument el corriolet d’aigua cap avall.

Després havia l’escalada de 5 m, això deia la descripció, però va resultar ser igual de fàcil de pujar que “la cascada”.

I així, lluitant contra l’espai de la cova arribem al final, on l’aigua s’entolla en un meandre i el sostre baixa massa que no ens deixa continuar.

400 m que hem passat, o gatejant o rascant paret sense parar. Formacions té, però no destaquen per la seva immensitat.

Tornem tots cap a la sortida, tornant a recordar els cops al genolls i les rascades per tot el cos (llàstima de mono). Però sortim i ens sentim feliços d’haver conquerit, un cop més, un trosset de naturalesa oculta i ens diem : ¡¡¡ Un èxit més de l’EGAN !!! amb la modèstia innata que ens caracteritza.

La cova, mirada amb la distància, no està malament, és fins i tot, bonica, però no es recomanable fer una visita amb molta gent de cop, recordeu que nosaltres érem 8 persones, perquè massa còmoda no és.

En venjança, i com encara sobrava temps, vam anar a buscar rovellons per les rodalies i el David i la Judit van poder demostrar la seva habilitat com boletaires (1 Kg en ½ h).

I així va ser la sortida del 30-8-15 de l’EGAN. Fins a la propera que ens esperaran, segur, més sorpreses.