POU DE L’ENCLUSA

Dia 29-6- 2013, a les 8h. els que anem a fer espele de l’EGAN ens trobem als que van a fer barrancs de l’EGAN. Com no podia ser d’una altra manera, els barranquers ens guanyen 2x1, però a tots ens uneix el mateix esperit d’aventura i, de fet, la diferència està en 1 paraula: Uns fan l’activitat “amb” llum natural i altres el fem “sense” llum natural.

Bé, com anàvem dient, a les 8 h. quedem els d’espele per anar a fer el POU DE L’ENCLUSA, un avenc de -59 m. que es troba a dalt de les agulles dels FRARES ENCANTATS de Montserrat.

La idea era anar a mirar com es trobava aquest avenc d’instal·lacions i si era còmoda per poder posar-lo a la llista d’avencs a visitar el dia de la TROBADA D’ESPELEÒLEGS DE CATALUNYA que el 2014 organitzarà l’EGAN celebrant el seu 25è aniversari. Tornant per a dinar a casa.

Dels 8 que anàvem, Francesc, Karla, Jordi de J., Estrella, Prat, Subi, Àngel i Antoni, només l’havien fet dos (Subi i Prat) i tots dos feia temps immemorial que no l’havien baixat.

Es veu que era el dia de aplicar la “llei de Murphy” a lo programat perquè des de un bon inici comencen a fallar coses.

D’entrada Karla s’equivoca d’hora de trobada i Jordi de J. s’oblida el casc i les bagues d’ancoratge. Tot solucionable, cap problema !!!.

Esmorzem a Can Maçana on ens espera en Francesc que venia de Barcelona. Fa fred i hi ha una mica de boira..

Definitivament aparquem els cotxes al berenador que hi ha al costat de la carretera i que comença el camí que ens portarà pujant de forma constant, però suau, cap el Coll de Porc (de Port diuen els intel·lectuals). Com és natural, l’horari previst de pujada (1/2 h.) no és del tot exacte, sobre tot quan anem gent que tenim un caminar “tranquil” i el guia, que ha fet aquest recorregut més de 5 vegades, es perd en un parell d’ocasions, la edat, és la edat!!! i fa pujar més del compte a tot el grup.

Desprès de passar pel Coll de Porc, ens enfilem pel “camí equipat” (hi ha ferrades que no són tan verticals), fins agafar la paret de l’agulla del bacallà o Enclusa (una de les perdudes sense importància que he comentat abans) i d’ací fins a la boca del POU DE L’ENCLUSA.

Com el Subi ja l’havia fet abans, baixa el primer, bé!, per a ser exactes, “intenta baixar”, perquè a -3 m. es queda travat sense poder seguir cap avall. La boca de l’avenc és tan estreta que ....... no passa, es veu que s’ha fet més petita amb el pas dels anys ..... o la panxa i el tòrax es neguen a tornar a tenir 15 anys menys de bon menjar.

El problema està en que dels 8 que anem, el Subi és un dels “menys grassos”, i “les nenes” també miren de reüll el passar per un foradet que faria que les seves virtuts naturals es veiessin seriosament “compromeses”.

Així que, com hem vingut a gaudir de l’espele, i era segur que tots no baixaríem, el cap de sortida (és un dir lo de “cap” però queda molt “autèntic”), previ acord per aclamació i sobre tot, perquè el seu cos ben alimentat li està dient a crits que no entri, es decideix no fer-la, i descartar-la per a la TROBADA D’ESPELES i, com no ens podem quedar frustrats, acordem anar a fer el POU DE LA PORTELLA de -43 m. de fondària que es troba, com heu pogut endevinar, al costar del coll de La Portella, entre el refugi Vicenç Barbé i Can Maçana.

Però com ens agrada l’aventura, en comptes de tornar a buscar el camí principal, continuem pel camí equipat per dintre de totes les agulles de la zona dels Frares Encantats.

Ara puja a quatre grapes, ara baixa per corda de nusos, ara camina una mica, ara torna a pujar, i torna a baixar amb calor i suor, fins arribar al Portell Estret.

El tema del “dinar a casa” es comença a complicar i l’Àngel, Jordi de J. i Subi, que tenen obligacions familiar, agafen Portell Estret cap avall a buscar els cotxes per marxar. Prèviament, els 5 que ens quedem a fer el Pou de la Portella els hem deixat les claus dels nostres cotxes per a que els baixin fins a Can Maçana i ens estalvien de fer més d’una hora de camí extra de tornada.

Dons això, els 5 que queden, tornem a donar-nos una altra pallissa de caminar amb Sol per les agulles de Montserrat (Visca l’espeleo!!!!!!!!!) per fer un foradet de -43 m. de fondària i 95 m. de recorregut, ja que el Pou de la Portella és “una integral” que entres per el pou i surts per la cova, estalviant-te passar pel coll de la Portella.

I el que pensi que tot va anar rodat, doncs s’equivoca, ja que, primer el guia i únic de la colla que l’havia fet, Antoni, es va tornar a equivocar de camí, encara que aquesta vegada només una miqueta de no res. Al recuperar la primera corda del primer pou de 20 m. (de fet no era un pou, sinó “timba” oberta l’exterior), a banda que van caure tantes pedres com la natura va voler, el nus d’unió de cordes es va enganxar i Francesc va haver de tornar a pujar a desencallar-lo. Al segon pou, i únic pròpiament dit ja que passa per l’interior de la muntanya, que deuria ser de -40 m. segons les topos habituals, al lligar pel nus la corda de 50 m. i la de 40 m.,, la de 50 m. no hi ha problema d’arribar al terra de la cova, ja que baixàvem amb davallador d’espele per corda simple, però l’altra banda de la corda, la del 40 m., no arribava al terra per 5 m. i, per tant, no podíem recuperar les cordes, així que Karla, que era la última a baixar, quan va quedar a la alçada de la punta de la corda del 40 m. que estava “flotant” a l’aire, va haver de lligar cintes planes que teníem per casualitat i així es va poder recuperar tota la corda.

Després de tot això, si que va ser una tornada molt plàcida cap els cotxes que els altres companys ens havien deixat ben col·locadets a Can Maçana.

Karla va marxar tota “espitosa” cap a casa seva que li tocava fer de cangur i arribava una mica tard –a saber els nanos com els trobaria- i els altres també teníem les nostres complicacions horàries, ja que una sortida de unes 5 h. de durada es va transformar en una sortida de 9 h. fins arribar a casa.

Però ..................... que bonica que és l’espele !!!!!!!!!!!!!!!!!