Buscar este blog

5 de julio de 2017

FORAT MICÓ


Animats per la presentació del llibre de Victor Ferrer sobre la cova en sal del Forat Micó, en la que informava que s’havia tornat a obrir la integral d’aquesta cavitat, la Estrella proposa fer una sortida d’espeles de l’EGAN a la cova.
Forat Micó havia estat una cova que els de l’EGAN havien fet bastant sovint, si be, des de que es va esfondrar per diferents llocs, feia molts anys, que l’havíem “oblidat”.
Dit i fet, la secció d’espele de l’EGAN proposa data per fer-la, 25-6-17, i anunciem la sortida a tots els socis/es.
La crida no pot ser més positiva, 23 persones apuntades de totes les edats que volen veure la cova de sal, molts per primera vegada.
De res serveix dir-les que si plou, s’anul·larà la sortida, que el meandre per on passa el riuet es molt estret, que s’ompliran de sal fins a les orelles, que no està clar el trobar les boques de la cavitat. Tot és igual, els 23 espeles de l’EGAN estan decidits a passar totes les calamitats que es puguin presentar .... són gent de l’EGAN.

Arriba el dia i Subi, Sergi, Prat, Nati, Judit, Estrella, Mar, “Jekyll”, Víctor, Marina, Xevi, Montse V., Jordi, “Karre”, Abril, Marina (filla), Montse M., Mario, David, Àngela, Angel, “Poch” i Antonio surten cap a Cardona amb un temps no massa clar (a Igualada havia plogut bastant).
Passem pel costat del complex turístic de la muntanya de sal i aparquem els cotxes darrera de la muntanya, el més a prop possible de la Bòfia Gran.
Caminem seguint el GR marcat i quan ja es veu tota la bòfia Gran ens desviem bosc avall, molt avall, fins arribar a l’unió de la muntanya de sal amb la muntanya d’argila i vegetació.
Tenim sort, hem trobat la boca de la surgència a la primera. De fet està on havia estat sempre, potser una mica més avall i més baixa. 
No plou, preparem els llums, el casc i ens posem bé el mono, els guants i les botes, i tots cap el forat.
Estalactites i estalagmites d’un blanc immaculat, colades parietals de color taronja, amb franges grises, excèntriques. Hi ha de tot, la halita, la silvina i la carnal·lita han fet bé la seva feina, és un espectable pels sentits.
El riuet, saturat de sal, ha creat uns meandres serpentejants per on passem uns 100 m. i .... el primer de la cua diu que es fa molt estret i que no tira.



Com ja anàvem amb la idea de que no estava clar que poguéssim fer tota la integral i que potser havíem d’entrar per un pou de 10 m que el llibre del Victor senyalava, girem cua tots.
Una vegada a la boca de la surgència, l’Antonio proposa travessar tota la muntanya de sal seguint per sobre el que deuria ser el riuet per buscar, el pou de 10 m i, si no el trobem, buscar la boca d’entrada del riuet.
Així que amb 23 persones buscant les boques, no es pot escapar res.
Primer trobem la boca del pou de 10 m, de 50 cm d’ample i molt vertical, sense instal·lacions, mal assumpte per entrar tanta gent. Ho descartem.
Al final, al fondo de la Bòfia Gran, trobem per on s’escola el riuet, i just al costat, la boca d’entrada.

                    

Però la gent ja està una mica cansada i no se sap si per aquesta entrada podrem arribar a l’altre banda, ja que creiem que sortirà a la base del pou de 10 m i haurem de fer mitja volta.

Entrem uns quants, els altres esperen notícies per decidir que fer, uns que han entrat, al ser el meandre estret, arrossegat i sempre vas sucant aigua molt salada, ho deixen córrer, quedem 9 persones i seguim, arrebossats en sal, mullats, però la cova va tirant i, al final s’arriba a un pas molt estret. David decideix passar-lo, i ... sorpresa!!! .... era el pas estret que ens va aturar per la boca de la surgència. Passem els nou i arribem a l’exterior. Èxit total!!!. Això si, ni rastre de la base del pou de 10 m.
Com s’ha fet una mica tard, uns agafen el camí de tornada per la muntanya, el mateix pel que hem baixat al matí, un altre va per d’alt de la muntanya de sal per donar la sorpresa a la gent que espera a l’altra boca.
La resta tornem per dins de la cova i, miracles de la vida!, ja no fa falta passar pel pas estret, es pot passar per sobre del meandre fent una mica de grimpada entre els blocs caiguts.

Sortim a l’altra banda on espera la resta de companys però ningú vol fer-la, s’ha fet una mica tard i hem de tornar als cotxes. De tota manera tots estan satisfets amb l’exploració feta per dins i per fora de la muntanya de sal.

Prenem una cervesa al bar del museu de sal, que per cert, els conductors de les furgonetes turístiques són molt poc amables, i cap a casa a dinar o al pantà que hi ha prop d’allà.



Una sortida fantàstica que de segur tornarem a repetir.

3 de julio de 2017

COVES MAMUT i DAKOTES

DISSABTE 10 DE JUNY DE 2017 A les 9 del matí arribo al Canaletas i al cap de poc arriba l'Estrella i després la Judit. Esperem el Mario que no arriba i és que s'ha confós i es pensava que havíem quedat diumenge. Així que ell no pot venir però anem a casa seva i recollim les cordes. Canviem de plans, deixem el Ginebró per un altre dia i decidim anar al Pou de la Portella. L'Estrella ha trucat al Jekyll perquè ens deixi uns vuits, però a mi em fa mal l'esquena i proposo anar al Mamut. Finalment sortim d'Igualada cap a les 10 del matí.

Arribem a Cabrera a 3/4 d'11, ens canviem als cotxes i esmorzem a l'entrada principal, arrecerats del sol que cau. L'Estrella ha enviat un missatge dient que som en aquest lloc i ha respòs el Pol dient que vindrà i que voldria fer Dakotes.



A les 11 entrem al Mamut i fem un recorregut ben complert, entrant i sortint pels diferents accessos de la cavitat, guiant-nos l'Estrella i havent-me dit que volia fer-ho. S'ho ha muntat molt bé en la seva combinació en el recorregut.

En la primera sortida localitzem el Pol que ja ha arribat i dient-li que tenim una corda de 45 m en els petates que hem deixat a l'entrada, ell la recull i va fins l'arbre que jo l'indico des de les roques de l'altre banda.

A 3/4 d'1 ja hem acabat l'exploració al Mamut i el Pol instal.la a l'arbre per baixar a Dakotes. A 3/4 de 2 ja estem tots al fons de la falla. Després recollim la corda i el Pol s'en va amb la bicicleta amb la què havia vingut.

A 1/4 de 3 proposo anar a prendre quelcom a un bar per acabar bé la cosa i alguna de les dues noies veu en un rètol que n'hi ha un a la mateixa urbanització, hi anem, i allà passem una bona estona fins a 1/4 de 4. 

A 3/4 de 4 estem al Canaletas d'Igualada i després l'Estrella em deixa a la porta de casa.

Fins aquí la crònica que ha fet el Josep Mª Prat. Des d'aquest bloc i en nom de tot l'Egan volem felicitar-lo pel seu 70è aniversari i animar-lo a continuar fent espeleologia molts més anys. 

Per molt anys!!

Amb L'ESTRELLA, la JUDIT, el POL i JOSEP Mª PRAT

29 de mayo de 2017

CANTABRIA III - CUEVA DEL COVACHO

Per l’últim dia d’activitat a Cantabria l’opció escollida va ser la Cueva del Covacho, a Liendo. És una cavitat totalment horitzontal, una amplia galeria que ens permet anar gairebé sempre caminant, només en algun punt ens hem d’ajupir o gatejar una mica.


Aquesta vegada som l’equip al complet: el Poch, la Nati, el Mario, el Subi, l’Àngel, la Karla, el Josep, el Salva, l’Amparo i la Carlota, amb el seu mono nou de color vermell “espele”, tota una profesional. Aparquem gairebé al costat de la boca, així que l’aproximació és de 3 minuts com a molt, cosa interessant pels espeles, que ja se sap que el seu hàbitat natural és sota terra.


Per la cavitat hi circula un curs d’aigua i només entrar ja ens toca travessar-lo. Tot i les botes d’aigua que portem alguns, no podem evitar mullar-nos. La Carlota aquí ho tenia una mica més complicat i puja a l’esquena del Mario per creuar. Trobem moltes formacions durant tot el recorregut i racons ideals per entretenir-nos i fer bones fotos, encara que això a vegades ja depèn més de la càmera que d’altra cosa. 


Més endavant, unes columnes molt ben posades ens ajuden per no mullar-nos quan trobem un altre tram inundat. Tota la part que visitem és pràcticament una galeria única, només amb algun ramal que tanca de seguida. Quan ens en cansem, parem a menjar una mica i anem sortint. Una visita molt interessant i tranquila per acabar els nostres dies per Cantàbria. Fins a la propera…


27 de mayo de 2017

CANTABRIA II - CUEVA NARIZÓN – TORCA PALOMAS

Segona jornada d’activitat a Cantabria i ens dirigim cap al Polígon del Vallegón, a prop de Castro Urdiales per fer la travessa entre la Cueva del Narizón i la Torca Palomas. Aquest dia es va unir al grup l’Ana, la companya de Cantabria que va aprofitar els dies de festa per acompanyar-nos. Així doncs érem 7: l’Ana, el Mario, el Subi, l’Amparo, la Karla, l’Àngel i el Josep. Però no ens podem oblidar del nostre equip d’exterior format pel Salva, la Carlota, la Nati i el Poch, que no van entrar però van ser de gran ajuda per trobar el famós Narizón i la boca de la cova, ja que la resta anàvem una mica perduts, sort d’ells.



La cavitat és molt maca, amb moltíssima formació, però t’obliga a esforçar-te bastant ja que avancem constantment per gateres, laminadors, passos estrets, etc.. Tota la travessa està equipada amb corda fixa, només s’ha de comptar a instal·lar la sortida per Torca Palomas (P30).


L’entrada de Narizón ens porta a un ressalt de baixada de 10m i a la primera sala ja bastant plena de formacions, on et fas una idea del que t’espera més endavant. Anem avançant ben pendents de la descripció i la topo, ja que es van entrellaçant algunes galeries que no formen part de l’itinerari de la travessa. Arribem a la Galería de la Esperanza, que va disminuïnt les seves dimensions i es torna un laminador on hem de progressar arrossegats fins a trobar l’esquerda amb la capçalera del Pozo de la Esperanza.


Es tracta d’un P35 fraccionat en diferents trams que ens baixa fins a la Galería del Cementerio Macarrónico. En aquest punt la travessa continuaria cap a la dreta però nosaltres ens vam desviar en direcció contraria per travessar un altre laminador i visitar la zona de la Galería de la Joyeria. Com tota la cavitat, està plena de racons preciosos, plens de form

Després d’entretenir-nos una bona estona decidim anar tornant a recuperar els petates i buscar el Pozo de la Unión (P6) que condueix a Torca Palomas. Algunes estretors més i arribem a la rampa de sortida de la Torca Palomas. Només queda pujar, desinstal·lar la corda i fins a la propera.

25 de mayo de 2017

CANTABRIA I - TORCA LA SIMA (SISTEMA DEL GÁNDARA)

Després de la nostra última visita a la Gándara, amb vivac inclòs, aquesta vegada vam aprofitar la Setmana Santa per anar-hi de nou, es nota que li hem agafat carinyo. En aquesta ocasió però, hi vam anar amb la intenció d’entrar per la Torca la Sima, un avenc que baixa fins a -234 metres i conecta amb el sistema del Gándara en un punt relativament a prop (donades les dimensions de la cavitat) de la boca d’entrada habitual. Per tant, el pla consistia en instal·lar en fixe el pou d’entrada de 155m, baixar recuperant corda en els pous intermitjos i una vegada a l’exterior, tornar a la Torca per desinstal·lar el primer pou. 


Amb aquesta idea doncs, el dijous 13 d’abril vam anar arribant per etapes a l’alberg de Ramales. Per un costat l’Amparo, el Salva, la Carlota i el Mario, i per l’altre el Subi, la Karla i el Josep. Ens vam trobar tots per sopar amb l’Àngel, que ja feia una setmana que havia arribat per anar preparant el terreny. I a fe de Déu que el va preparar. Per l’endemà ja teníem organitzada una sortida inter-clubs amb uns companys del País Valencià (que estaven amb nosaltres a l’alberg) i alguns més del Speleo Club Cántabro. I a més d’això, resulta que l’Àngel ja feia un parell de dies que havia anat a instal·lar el pou d’entrada de 155m. Una gran feina, sí senyor.


Divendres doncs, valencians i catalans sortim de Ramales i ens reunim amb els companys càntabres a Asón, 12 en total. Deixem dos cotxes al pàrquing de la Gándara i anem direcció el Puerto de la Sia fins al pàrquing de la Torca. Hi ha uns 30-40 minuts d’aproximació fins a la boca. El primer pou ja està instal·lat, o sigui que arribar i moldre, només equipar-se i començar a baixar. Obre la Karla, seguida dels companys Julio, Carlos i Nano del S.C.Cántabro, l’Àngel, el Mario, l’Amparo, el Subi, el Josep i tanquen el grup els companys Paco, Rafa i Paco de Valencia. 


Un arbre dels que envolten la boca serveix d’ancoratge. El primer tram d’uns 15 metres per una pendent herbosa ens aboca ja a la vertical que posa els pèls de punta, les vistes són espectaculars. A la paret hi ha la primera reinstal·lació, doble químic amb cadena i un altre tram de cadena fins a un tercer punt, que serà el que trobarem a totes les reunions. Fins a la base del pou tenim 5 trams: 18m, 24m, 40m, 53m i 18m, amb troços volats i algun pèndol, però força còmode en general per baixar i canviar d’instal·lació. Això sí, les reunions són bastant aèries i per un màxim de 3 persones que han de ser “molt amigues” ja que l’espai és reduït. En el nostre cas, per un grup de 12 era inviable baixar tot el pou recuperant cordes i per això es va instal·lar en fixe. Vam fer servir dues cordes de 100m, la primera des de la capçalera inicial fins a la reunió del ràpel de 53m. i la segona fins al final. El Paco, que baixava últim va deixar desinstal·lada la corda de 100 a l’última reunió i va baixar en doble els 18m finals per facilitar després la feina de recuperació des de dalt. En total vam invertir aproximadament 2 hores en baixar tots fins a la Sala de los Espejos. 


A partir d’aquest punt, continuem avançant per una escletxa al fons de la sala que té un ressalt ascendent equipat amb corda fixa. Tots els trams de passamà i ressalts de pujada els trobem instal·lats en fixe. Un passamà ens porta a una successió de pous que salven uns 70 metres fins a la Sala de los Flujos. Molta cura en tot aquest tram amb la caiguda de pedres. El grup capdavanter anava instal·lant els diferents pous i els companys valencians s’encarregaven de recuperar cordes. Gran treball de tots.

A la base d’aquesta sala baixem un P10 en fixe i arribem a una estretor que no era massa problemàtica però que també es podia evitar per una petita galeria superior. La veritat és que podem corroborar el que diu la ressenya i és que un espeleòleg de 1,80 i 90 kg hi passa sense gaire problema. 

Ens trobem ja a la diaclassa d’unió amb la Gándara. Des d’aquí només va faltar pujar un petit pou, amb bastant risc de caiguda de pedres, recórrer uns metres més de galeria i baixar un ressalt una mica estret per arribar a la conexió amb el recorregut que porta a la Sala del Ángel. Nosaltres agafem direcció cap a la sortida, estem ja en terreny conegut: el delator, el passamà del Pozo del Oso i la sortida. En total van ser gairebé 6 hores de travessa. 

Encara faltava però anar a desinstal·lar el pou d’entrada. Se’n va encarregar l’equip EGAN, bé principalment la Karla, que va ser la que va baixar altra vegada per recuperar la corda, els altres li vam donar suport moral des de la capçalera.



23 de mayo de 2017

“Descoberta del Camí de les Obagues”


Resultado de imagen de Descoberta del Camí de les Obagues”

o
Trucant al telèfon del Parc Natural: 93 835 06 44

17 de mayo de 2017

Sortida Espeleologica a Navarra el cap de semana del 1 de Maig

Temps enrere per internet vam veure unes cavitats que ens van semblar factibles per anar-hi els 2 sols i sense massa dificultat.

Els passats dies 29,30 d'abril i 1 de maig varem fer una sortida per visitar-les, son a la Serra de Urbasa, a Navarra.

Sortim de Santa Coloma de Queralt el dissabte 29 després de dinar, arriban a Aranache a una hora prudent, preguntem a un veí del poble (son les millors fites) i amb l'informaciò que ens dona i el GPS decidim visitar una de les cavitats.
Anem fins a Larraona, i accedim per una pista (bastant dreta) fins als límits del Parc de Urbasa on deixem el cotxe,caminem uns 20-25 minuts fins arribar a la Cueva de los Cristinos (les coordenades son correctes).






La cavitat no es molt gran, però, te un llac interior i esta molt concrecionada, fem una sessió de fotos i sortim al exterior ben entrada la nit, tornem al cotxe i anem fins a Larraona a on ens quedem a dormir.


El diumenge dia 30 anem en direcció Aranache,a on deixem el cotxe i enfilem muntanya amunt (es força dret),desprès de caminar mes o menys 1 hora arribem a la Cueva de Akuandi que trobem sense dificultat,(seguin també les explicacions del veí i el GPS) això si sota al pluja.
Si la cavitat del dia anterior era maca aquesta la supera, te 2 llacs interiors, el segon es espectacular, te molta formació, aquí hi varem passar unes hores fent fotos. 





Sortim i el temps ens dona una treva , desprès de dinar, anem en direcció al Port de Urbasa, per donar una ullada a una altra cavitat. deixem el cotxe a la carretera hi caminem uns 2 km per arribar ( a menys que tinguis un permís per circular per una carretera restringida que passa per costat mateix), la cavitat es diu la Sima de la Catedral, te un P-12 i un P-40 ( es per guardar-la al currículum)




Quan l'Àngel instal-la i baixa al carrer feia sol, quan surt 2 o 3 hores mes tard estava nevan amb ganes.
Aquella nit decidim anar a dormir a un hostal.

El dilluns dia 1 de maig (feia sol i la temperatura no era molt alta) vam aprofitar per fer turisme visitarem el Nacimiento de Urederra (caminada de uns 5 km) un lloc molt recomanable per visitar a mes esta molt aprop de la zona on varem visitar les cavitats.

I a la tarda cap a casa, després de gaudir d'un bon cap de setmana llarg.


6 de mayo de 2017

Sortida del l´AMPA CEIP Emili Valles a la Cova de les Rondes de La Llacuna.

El passat diumenge dia 9 d´Abril ens aplegarem una trentena de mini excursionistes pel que ja ha esdevingut una clàssica (per tercer cop) de les sortides anuals : la visita d´una cova o avenc per iniciar-nos en el mon de l´espeleologia.

En aquesta ocasió vam endinsar-nos a l´avenc de les Rondes a la serra de La Llacuna.

Sortirem de La Llacuna, passant pel davant del cementiri. Deixant enrrera el castell de Vilademàger, vam continuar en cotxe fins el càmping de Cal Marquet. Des d´aquest indret i per un corriol arribarem a la boca inferior d´entrada de la cova, l´entrada propiament dita de les Rondes ja que la cavitat es comunica també, en la part superior, per l´entrada de la Roca del Frare. 


El sistema cova - avenc de la Roca del Frare-avenc de les Rondes constitueix una curiosa cavitat d’origen tectònic, produïda pel lliscament gravitacional dels materials dolomítics del muschelkalk. Es un conjunt de galeries rectilínies amb grans blocs encunyats que li donen un cert aspecte laberíntic per tal que la progressió tan aviat es fa per sobre com per sota d’ells.

La varietat de passos a que ens obligà l´itinerari amb estretors, grimpades ascendents i descendents, pous,… la convertiren en una experiencia molt entretinguda i en certa manera tambe atlètica i exigent. 


Moltes gràcies al nostre company Jordi i als seus col.legues de l´EGAN (El Mario, el David i l´Iron) per guiar-nos per l´interior i per equipar un dels pous/ressalts amb una tram de nostàlgiques escaletes metàl.liques (electrons) i la corda de seguretat. 


Ja de sortida a l´exterior, i tot resseguint aquesta part de la carena de la serra de La Llacuna formada per grans blocs de pedra i una vegetació exuberant de lianes i troncs , pujàrem fins a la Roca del Frare, situada en l’indret de la falla que dóna lloc a la cova que acabavem de visitar i amb unes magnifiques vistes de Vilademàger i La Llacuna