5 de agosto de 2016

COVA DE LA FOU DE BOR (31-7-2016)



Marta, de l’última promoció dels espeles de l’EGAN proposà fer una cavitat, i després d’aparcar varies alternatives ens quedem amb la cova de LA FOU DE BOR, a la Cerdanya.

Cavitat de 4.000 Km de recorregut, si bé, nosaltres només tenim la intenció de, entrant per la boca de la Tuta Gran, fer la galeria Badalona fins el sifó, anar per les galeries superiors fins a la sala Cerdanya, passar el “sifonet” si no hi ha massa aigua i recórrer tota la galeria Canela.
I així va ser com 6 companys/es de l’EGAN, Marta, Cristina, Oscar, Ferran, Miquel i Antoni anem amb el “supercotxe” del Miquel cap el poblet de Bor, a prop de Bellver el diumenge, 31-7-2016.
Ens posem els “monos” ben rentats (menys el Miquel que portava records de una altra sortida) i cap a la cavitat.
Fem la galeria descendent de Badalona fins el sifó sense cap contratemps, però ja comencem a comprendre que els monos no sortiran massa nets d’aquesta experiència.
Arribem al sifó i comprovem que està bastant baix en comparació amb altres ocasions que l’Antoni ha anat.
Pugem novament per la galeria Badalona, amb petit “despiste” inclòs al ser l’Antoni qui guiava, i que obliga al grup a passar per un estret laminador que va fer les delícies de la gent.
Novament a l’entrada de la boca de la Tuta Freda ens dirigim a les galeries superiors i avancem sense contratemps. Ara toca gatejar, ara anar de genolls, passar tolls i tota una varietat de posicions per progressar fins que arribem a dalt de la sala Cerdanya.
Baixem ajudats per una corda amb nusos molt lliscosa pel fang que tenia i arribem al “sifonet” que connecta a la galeria Canela.
Mala sort, l’aigua arriba al sostre ..... però som de l’EGAN i no es para cap obstacle, així que els sis de seguida muntem una cadena i amb 3 galledes que hi havia a la sala comencem a treure aigua del sifó.
Com 60 galledes vam carretejar, però al final vam buidar-lo tant que es podia passar sense mullar-se la panxa.
No cal dir que va haver moments de riure i molt, de “plorar” de desànim, de mullar-se amb les p----- (piiiiii) galledes i de “fer punteria” amb el fang contra la càmera de fotos (eh, Cristina??) i tot el que movia.
Però vam passar a la galeria Canela. Només faltava passar un petit “obstacle” per poder seguir per la galeria. Una grimpada de uns 4 m que es podien salvar passant per una gatera. Com “el guia” Antoni va triar passar per la gatera, tots van anar darrera i .... visca el contorsionisme i el “cante hondo”!!! ... i sino que li diguin a la Marta amb quina “alegria” va passar a l’anada i a la tornada per les gateres.
Vam veure formacions de tot tipus que feien que hagués valgut la pena “patir” per arribar fins allà.
Al final de la galeria, fem la “foto de família” i, apa!!!, cap a la sortida, no sigui que es torni a omplir el sifó.
La sortida, sense contratemps, a excepció de una altra petita perduda (aquesta vegada no anava l ‘Antoni davant, que consti).

Ja només quedava fer una nova “foto de família” a la boca per poder comparar i, cap al riu (surgència de la Tuta Freda), a dinar i a rentar el mono i els petates perquè en cas contrari el Miquel no es deixaria entrar al seu cotxe, ni la família a casa.

Un altre gran dia d’espele feta per companys i companyes de l’EGAN. 

Només queda dir que estem esperant una altra convocatòria de sortida per poder fer espele amb l’EGAN.




Vols veure la resta de fotos pitja l'icona

18 de julio de 2016

Nou Barranc - Font D'Artic














Cada cop que anem cap a Sort, veiem al arribar a la Pobla de Segur una carena, els Rocs del Gairal, on s'aprecia a simple vista una gran caiguda. Mirant el mapa es veu que es tracta d'un barranc i que te un fort desnivell.
Avui ens hi arribem el Xavi Vidal, l'Albert Gras i la Estrella Broquetas a veure que trobem.
Aquí si que carreguem cordes llargues (60, 50, 30) i 10 parabols i la màquina !!!! i som-hi !!!!!
Nosaltres preveiem que nomes hi hauria un gran rappel, però nomes començar arriba la primera sorpresa : un rappel de 15 m i encara no es veu on cau!!!
les vistes son precioses, amb el pantà de Sant Antoni davant nostre.
Anem baixant i encadenem un 10, un 9, un 10 i arribem a la punta. No veiem el final però si una lleixa a 30 m. baixem i ara si.... un rappel volat de 45 m. Oleeeee quin regalooo!!!!!!!! avui és la meva obertura numero 45 !!!!!
Espero que el disfruteu tant com nosaltres obrint-lo.




                    



                           



13 de julio de 2016

Nueva apertura: Barranc de la Pietat

Teníem vist en el mapa des de feia temps aquest barranc. Les curves de nivell marcaven que allà hi havia alguna cosa, però no sabíem si ja estava mirat o baixat, perquè estava molt aprop de Sort. Des de el mateix poble es divisen les parets de roca per on baixa el barranc. Aprofitant el cap de setmana de espeleocanyons vam decidir acostar-nos a veure que hi havia. No teníem ni idea si baixava aigua, si estava vestit o si hi haurien rappels o quants metres tindrien. Com nomes hi anàvem el Xavi i jo hauríem de sospesar be el que ens enduríem per no carregar massa pes.Vam decidir no agafar neoprè però posar nos les botes i escarpins. Agafaríem bagues i spits (i espitador), una corda de 53 i una altra de 30 i tisores i serra.
Vam fer una quants metres i ens vam trobar amb el primer rappel de 20 m. molt maco com es pot veure a la foto. Això ens va donar empenta i anàvem baixant amb l'emoció de veure que més ens trobariem. I si, tenim sort, com el nom del poble, un seguit de rappels curts de 8 i 3 m pero macos ens alegren. Pero no tot es tan fàcil. la llera del riu queda tapada per un munt d'esbarzers i ortigues. Nosaltres anem sense neoprè i amb màniga curta i ens crivellen. No veiem sortida.  Sort (un altre vegada el nom del poble) que portem les tisores. Anem avançant lentament. Arribem a la gran caiguda de 25 m però no hi ha cap arbre ni lloc on instal·lar un fixe. Una mica enrere hi ha un arbre que es on hem de posar la baga per poder baixar i gaudir del rappel. Continuem tallant. El temps s'allarga, però el barranc es bonic, l'entorn també i trobem un altre rappel, aquest de 10 m seguit d'un altre de 20 m preciós, cascada amb una cua d'aigua, que novament hem d'instal.lar a un arbre al costat però que s'han de posar parabolts per poder baixar per dintre l'aigua. Un ultim rappel de 4 metres però igual de maco ens deixa a la sortida, on vam posar una fita perquè el camí no es evident, hem de baixar fins uns camps i trobar la pista que ens pujarà per l'esquerra fins el cotxe.







Estrella Broquetas

27 de junio de 2016

Avenc del Sellares


Sortim d'Igualada amb el cotxe del David, sobre les 8 del matí, des del Canaletas. Trobem el Sergi que ha arribat des de Barcelona a les 9:30 del matí, en una esplanada a peu de carretera que fa d'aparcament de la cavitat. Allà esmorzem i ens posem els monos. Anem cap a la cavitat, on ja hi han estat abans el David i el Sergi (i l'Àngel, tot i que al principi no se'n recorda pas). Tot i així fem una gran volta remuntant massa fins que el Sergi troba la boca i s'inicia l'exploració. Són les 11 h.
El David instal.la i el Sergi entra segon. Donant temps perquè instal.lin, entrem jo, la Judit i, per últim, l'Àngel. Baixem el primer pou de 28 m que té una reinstal.lació, després un de 22 m que ens deixa en un pas de mal fer, no massa gran. I, per últim, baixem un pou de 20 m que ens deixa a la cota -74 m.
Alguns del grup també desgrimpen una mica més avall i diuen que hi alguna bonica formació. De fet, bona part de la cavitat té força formacions però, com tot a la zona, les formacions calcàries estan molt seques i no llueixen.
Hem arribat al fons cap a la 1:30 h i fem una breu paradeta. Després pugem seguint l'ordre en què hem baixat, excepte el Sergi, que puja l'últim desinstal.lant. Cal dir que el pas just entre el segon i tercer pou se'm fa força incòmode al pujar-lo.
Cap a les 3 de la tarda ja som tots a fora i tornem caminant cap els cotxes per un senderó que ens porta a la vaguada de pedres relliscoses i brossa. Seguint per la fondalada arribem a una riera de grava i finalment, atravessant un petit prat, arribem als cotxes. Són tres quarts de quatre.

Des de l'aparcament el Sergi torna a Barcelona i la resta anem a un bar prop de la carretera i bevem per treure'ns la set per la calor que hem passat i també piquem patates i olives. I des d'aquí cap a Igualada, on arribem cap a dos quarts de 6 de la tarda. I fins la propera.





12 de mayo de 2016

POU DE COSTA DRETA – TORRENT DE SANTA CATERINA (LA FONT SECA


El passat dia Diumenge dia 08/05/16 ens vam trobar 10 membres de l'Egan; Xevi, Marina, Karla, Josep, Judit, Xavi, Antoni, Roger, Pol i Sebas (que només va fer la caminada de Collbató fins a la boca de l’avenc al tenir altres compromisos) per tal de visitar l'avenc de Costa Dreta i el Torrent de Sta. Caterina (o de la Font Seca).
Vam iniciar la ruta plovent des del minut 1 tot pujant des de Collbató pel camí de les bateries cap amunt  (aquell dia feien la  marató de Montserrat i nosaltres podem dir que vam fer part del recorregut amb la indumentària d'espeles...). Arribats a  l'avenc petit de Costa Dreta, canvi de direcció i cap a trobar el Pou del Costa dreta . Va costar poc gràcies a que més d'un/una  ja havia estat a la zona i el camí estava bastant fresat.  A tots se'ns va fer prou curta l'aproximació.
Quan vam arribar a la capçalera seguia plovent sense treva,  va ser una mica emprenyador canviar-nos i equipar-nos així, però les ganes que teníem tots d'entrar van fer-nos aguantar bé l'espera amb pluja. La Karla va ser la instal·ladora demostrant que és una tot terreny de gama alta. Vam davallar per la Via Directa. El pou ens va agradar moltíssim. No té massa formacions però estèticament sembla una canal típica montserratina a les fosques. Hi ha un seguit de replans molt còmodes, inclús acollidores, on hi ha els fraccionaments.
El primer descens es va realitzar l'any 1908 a càrrec de Mossèn Faure i l'equip que l'acompanyava. En aquell primer descens li van atorgar 120m de fondària. No va ser fins l'any 1970 que membres de la SIE CE Àliga van rectificar la topografia amb la nova mesura de 104m.
Un cop tots a baix va ser moment de menjar i fer la fotografia de grup. La pujada la vam tenir enllestida prou ràpid, de fet la part final de l'ascens va ser una mica regat   ja que plovia i plovia.  El desinstal·lador va ser el Josep.
Un cop fora vam debatre una estona si baixar o no el barranc de Sta. Caterina, en general tots en teníem moltes ganes i cap allà que vam anar.
Tornada fins al camí de les bateries i llavors direcció cap el Monestir fins arribar al torrent mateix.
Amb la topografia ben memoritzada i cordes per parar un tren vam començar el descens. Els primers ressalts son del tot desgrimpables i a més hi ha material típic montserratí que ajuda a fer-ho amb més seguretat, o no...
Un cop vam arribar als primers ràpels, vam anar bastant pet feina, i en algun vam baixar dos en paral·lel. Fèiem una bona fila, espeles amb la granota posada baixant barrancs!!
Aquest barranc té un desnivell aproximat de 400m i la veritat és que tots ho vam notar, carai com perdíem alçada!. A la vegada també està preparat per ser escalat amb una dificultat mitja de V grau. El final del barranc coincideix amb la zona de escalada de la Codolosa i més avall amb l’àrea de lleure de la Salut.

Ningú dels que érem allà, excepte l’Antoni, havíem fet el Pou de Costa Dreta, i cap el Torrent de Sta. Caterina . Va ser excepcional, inèdit, perfecte. Ja fa dies que ens movem per “ca la Montse” i veure que no està tot inventat és absolutament gratificant i més encara en terreny tant salvatge.


20 de abril de 2016

Cronica Setmana Santa Cantabria 2016


La passada setmana Santa alguns membres de l'EGAN vam anar a fer espeleo a Cantabria. El grup estava format pel fabulós i artista Àngel Nicolàs, Carla, Josep, Subi, Mar, David, Judit, Jess, Pol i l'Enric.  El dia 24 de Març  vam quedar que tots soparíem plegats al refugi de Ramales de la Victoria. Com sempre l'estança en aquest indret és més que recompensant, La Rocio i els seus ajudants sempre fan que no t'enyoris de tornar a casa per res...
El primer dia va ser el plat fort, vam anar a fer la SIMA TXOMIN IV.  Aquesta cavitat està situada  a la província de Vizcaia, molt propera a un poblet anomenat Lanestosa.
La  cavitat s'inicia en una antiga mina de galena on encara queden restes de rails i travesses de fusta. Ja requereix d'una bona orientació des de l'inici perquè és una mina molt laberíntica amb  molts passadissos que donen accés a d'altres  avencs. Després d'una  bona estona voltant per les galeries vam trobar la gatera que donava accés al meravellós TXOMIN  IV.  L'Àngel va ser l'encarregat d'instal·lar el cotarru, i de fet ens va demostrar que està fet un fiera.  Primer un passamà d'una llargada considerable  per  assegurar el pas sobre un pou d'uns 235 m (res, poca cosa...), després un pou de 20m donava accés a una rampa que desembocava a la famosa capçalera totalment volada amb el pou de 110m a sota nostre. El descens va ser vertiginós i molt impressionant, hi havia varis fraccionaments i l'últim tram d'un 35 m aprox. era totalment volat. Un cop a baix vam buscar un pas estret que donava accés al darrer pou d'uns 18 m.  A partir d'aquí vam passar uns trams de gateres i galeries que ens portarien a un dels llocs més meravellosos que mai havíem vist “ La Sala Blanca”. Ni l'escultor més agosarat podria imaginar quines formes i colors es poden veure allà baix. Tots vam tenir la màxima cura possible per trepitjar  només zones que ja havien estat trepitjades abans. El temps va passar volant mentre  admiràvem les  formacions i exploràvem fins l'últim racó per no perdre'ns cap detall. Tot era tant blanc que per moments semblava que estàvem en algun indret nevat més que en un avenc a -174 m. Bestial. Ningú volia que s'acabés aquest moment, en part també pel que significava haver de pujar...
Després de menjar i omplir dipòsits d'energia per pujar vam anar sortint. La remuntada es va fer feixuga, els trams eren llargs i la corda feia força xiclet. Quan fas xiclet a tants metres...no sé... a alguns se'ns dona per pensar qui carai ens ha enganyat per posar-nos allà.
El  David es va encarregar de desinstal·lar el pou de 110 m, val a dir que també va fer una gran labor, i els  trams restants els vam desinstal·lar el Josep i el Pol.
Un cop tots fora ja havia caigut la nit, era moment d'anar cap al refugi per dutxar-nos, menjar i riure...


Fotos de TXOMIN IV


L'endemà ens vam llevar amb alguna agulleta però amb ganes de guerra. Després d'esmorzar ens vam posar tots en marxa per anar a fer la travessa de Torca de Solviejo-Rayo de Sol.
Aquesta cavitat es localitza molt propera  al veïnat de Secadura (Voto).
L'aproximació va ser fantàstica, entre camps de pastura amb un fort desnivell i un bosc tupit d'eucaliptus. De seguida vam localitzar l'accés però abans vam anar a comprovar si hi havia cordes fixes instal·lades a la sortida. Un cop fet això vam tornar a la boca d'accés, la qual va costar una estona de feina per trobar-la. En aquest cas la Carla va ser qui va fer fer el crit de “és aquí!”
Un cop tots equipats vam anar entrant i l'Enric va ser qui va muntar el primer ràpel d'uns 20 m. Val a  dir que les dimensions de la primera sala ja ens obrien l'apetito d'espele a tope.
Tots vam anar amb plànols i topografies de diferents blogs els quals ens van anar molt bé per orientar-nos.  Dintre la cavitat vam fer una travessa amb forma de 8 que recorria bona part de les sales més concrecionades. El recorregut vist sobre plano semblava curt però un cop dins era molt entretingut, gateres, ràpels, grimpades, sales amb aigua, pisos superiors, pisos inferiors, etc...
Les sales principals que vam visitar: Brain Cell Hall, la galeria anomenada Viaje Rápido, la sala del Campamento, les galeries Chocolate Crunch Series.
En alguns pous tant de baixada com de pujada vam coincidir amb algun altre grup d'epeles que també estaven fent la travessa.
Per acabar de rematar la jornada només ens quedava barallar-nos una mica amb la sortida, casco torçat, posicions incòmodes i rialles dels què ja havien sortit i ens veien els caretos de batalla...
A l'arribar a Ramales vam sopar i tots vam anar a fer una mica de gresca en un bareto del poble.


Fotos Solviejo 


L'última jornada d'espeleo la vam anar a fer al sistema Gándara, en aquesta sortida no érem tants ja que el David i la Judit havien marxat i l'Enric va decidir anar a fer turisme per Santander.
Vam entrar pel diminut accés que va ser desobstruït pels espeleòlegs francesos i dóna accés a una sala de grans dimensions amb molt desnivell descendent on el pas d'espeòlegs ha anat formant un camí ben marcat de baixada. El pas de tanta gent ha fet necessari que s'hagin hagut de balissar diferents zones per protegir-les. Vam seguir el camí balissat  fins el passamà muntat en fixe que és del tot necessari per fer un pas lateral amb una galeria enfonsada d'uns 40 m. Un cop superat vam anar avançant per sales entapissades de formacions fins al llarg laminador en forma de Z, acte seguit  vam arribar al pou d'uns 40 m, lloc on alguns del grup vam decidir recular a causa del cansament acumulat. Per tant, els únics que continuarien fins la Sala de l'Àngel van ser la Carla, el Josep i l'Àngel. La Carla va ser l'encarregada d'instal·lar el pou amb la dificultat que ja hi havia cordes instal·lades d'un grup que estava sortint.  Un cop davallat el pou van continuar fins a la gran sala de la cascada, un passamà facilita l'accés fins a  la sala de l'Àngel, el balcó privilegiat on tot està entapissat de formacions excèntriques i es pot observar  l'espectacular saltant d'aigua. Aquest dia hi havia dos saltants d'aigua, cosa poc habitual ja que l'Àngel Nicolàs ha entrat diverses vegades i encara no ho havia vist mai. Un cop passada la sala de l'Àngel van continuar una bona estona més, però la cavitat és tant llarga que donaria per voltar 2 setmanes i no veure-la tota.  De fet vam trobar un grup de Valencians que havien fet un vivac de 3 dies per preparar una futura travessa per tota la cavitat. Recordem que aquesta cavitat té fins al dia d'avui uns 100 km topografiats...

Un cop tots fora vam fer el darrer sopar al refugi i aquí acabava un any més una fabulosa sortida de l'Egan per Cantabria.  

Fotos Gandara

30 de marzo de 2016

Caminada EGAN pels voltants del Santuari de Lord (Solsonès)

El 20-3-2016, i com estava programat per la Secció de Muntanya de l’EGAN, 7 socis de l’EGAN sortim d’Igualada per  anar cap el Solsonès. Albert, Subi, Mar, Marina, Sergi, Margarita i Antoni.

El destí és arribar al Santuari de Lord fent una ruta circular i deixant els cotxes prop de la zona de Coll de Jou.
Muntanyes de conglomerat que han estat tallades verticalment pel pas dels milions d’anys i que has de trobar les canals per on poder baixar caminant sense fer servir corda.
Hi ha plaques de neu, però no molesten per caminar amb botes de muntanya. També hi ha zones de fang, però a la gent de l’EGAN això no és cap impediment per seguir endavant.
La primera parada la fem a la masia en ruïnes de Sòvol, que està al Serrat del mateix nom. Allà esmorzem.
Una vegada esmorzats, passem per un bosc, amb moltes clarianes, de roures i busquem, no sense dificultat, l’entrada de la canal que ens permetrà baixar a la rasa de la Torruella. Pas una mica exposat, però sense dificultat, sempre que vigilis no patinar en la forta pendent que té.
Ara toca buscar el camí per poder passar el riu sense mullar-nos i, després de voltar una mica sense rumb fix, trobem el Pas del Cargol, que entre roques ens permet arribar al riu i passar-lo.
Ja tenim a sobre, a molta alçada, la Mola de Lord, on està el Santuari, així que primer passem ascendint pel grau de Torruella i, després pel grau de Sollort fins, al fi, poder dinar, i visitar al Santuari de la Mare de Deu de Lord.
Reposem forces i, com començava a caure una mica d’aigua, que fins el moment ens estava respectant, baixem de la mola de Lord en direcció a la “roca foradada”. Ara cau una mica de aigua/neu, millor!, així no mulla, sinó que rebota en la roba.
Arribem a la “roca foradada” (túnel artificial per on passen els cotxes per anar a l’aparcament de sota de la mola de Lord). Allà ens desviem per agafar el GR que, passant pel Coll de la Creu de Canalda, ens portarà finalment on hem aparcat els cotxes.
Una molt bona excursió orientada “a la manera” de l’Albert, el guia, que ha fet que sigui aquesta excursió, com totes les altres que ha programat, i les que té programades, inoblidable.

29 de febrero de 2016

27è ANIVERSARI DE L’EGAN


Com estava previst, el diumenge, 14-2-2016, els socis i sòcies de l’EGAN vam marxar al matí des de l’EGAN fins a la Cova del Bolet per celebrar el nostre 27è aniversari.

55 grans i 32 petits van participar d’una manera o una altra d’aquest esdeveniment.

A banda d’alguna “petita” perduda en cotxe d’alguns al haver d’agafar el camí per anar a la cova des de Font-Rubi, tot i que la cova està a Mediona, tot va anar rodat.

Els propietaris de la masia del Bolet, i en particular la Sra. Anna, ens van obrir casa seva deixant aparcar els vehicles a l’esplanada, ensenyant el seu obrador de galetes i pastissos i fent degustació dels seus productes. Des d’aquí les donem les gràcies per la seva amabilitat i paciència que van tenir amb nosaltres.

Des de l’aparcament del cotxes havia 15’ caminant que tots vam fer sense problemes, més que res perquè era de baixada i sempre és d’agrair.

Una vegada el 87 dins de la cova, el nostre president Víctor va dir unes “poques” paraules de benvinguda, un any més, a aquesta celebració –i van 27- i acte seguit uns es van dedicar a explorar la cavitat pels recons més insospitats, altres a fer petar la xerradeta amb la coca en una mà i el got de moscatell en l’altra i tots junts a gaudir d’una trobada de socis i sòcies de l’EGAN celebrant els 27 anys del club.

I així va passar el temps fins l’hora de marxar cap a casa a dinar però amb la promesa de tornar-nos a veure, tots junts, celebrant els anys i anys que encara li queden de vida a aquest club que tant estimem.